HISTÒRIA D’UN REPTE
 In Uncategorized @val

El despertador va sonar a les 6:15h, com estava previst. Però el meu cos portava despert una bona estona. Els nervis i l’adrenalina em mantenien en alerta des de mitja hora abans que sonara. El meu cos era conscient que hui era un gran dia, i per res del món anava a permetre que em quedara adormit. Tan animat com nerviós vaig posar els dos peus en terra. Hauré encertat amb el recorregut triat? La meua dona ratifica eixe pensament en fer-me una besada i dir-me: “Estàs boig”. I no li falta raó. Amb 62 anys, fer 190 quilòmetres i quatre ports sembla això, una bogeria. Però em coneix, sap el que sent cada vegada que puge a una bicicleta, el que significa per a mi. I em retorna un somriure quan em veu alçar-me del llit.

 

Desdejune l’acordat. Tot està mesurat. En el saló tinc tot l’equip que anit vaig preparar amb tendresa. La roba, els bidons, les barretes, els gels i, sobretot, un cabàs d’il·lusió.

 

A les 7:15h isc per la porta de casa. Encara no és completament de dia encara que el Sol ja comença a apuntar. Tinc 8 quilòmetres fins a la Marina Real el que aprofite per a anar posant en ordre el meu cap i desentumint els músculs.

Segons m’acoste al Marítim, augmenta el volum de la megafonia, i la gran serp roja dels participants apareix davant meu. Localitze als meus companys del Club Cicloturista Lo Rat Penat i comprove que estan igual que jo. Eixa mescla de nervis i dubtes, amb ànim i força. Somriures nerviosos, alguns tics. Esperem que donen l’eixida. Veiem al gran Miguel Indurain tallant la cinta. Quin orgull participar en una prova que ell acull. Ahir vaig poder fer-me una foto amb ell que guardaré com un tresor. Ídol i exemple.

Arriba el moment i eixim. Amb prudència, fins que deixem arrere la ciutat. Es conformen els grups, i comencem a rodar. Ens dirigim a l’Oronet i, no sé què pensaran els altres, però jo només tinc en ment a un monstre que hui ve a veure’m: Segart. Ho conec, i sé que cal reservar forces per a evitar posar peu a terra en les seues duríssimes rampes.

La calor apareix. El meu taló d’Aquil·les. Comptava amb això, però no per això se’m fa més suportable. És curiós com una cosa amb la qual estàs acostumat a viure, pot fer-te-ho passar tan malament. Va ser un mal moment i va ser molt dur acabar el port. Però ho vaig aconseguir, ple d’orgull.

Després del Garbí, baixem cap a Pedreres. Necessitava repostar aigua, perquè de menjar anava ben proveït. De camí a Olocau, amb la calor en augment i fent estralls, ens ajuntem amb un grup en el qual vaig haver de treballar com el que més. Anàvem recollint les restes que un grup davanter perdia pel camí. Pedal a pedal, veient el sofriment i la dedicació  dels companys, senties que formaves part d’una mica més gran que tu mateix. Eixa sensació era un empenyiment per a seguir, per a no defallir.

 

Arribant a les faldes de Xirivella vaig començar a sentir-me estrany. De colp, se’m va encendre la reserva. Va ser una sensació que no havia notat mai. ‘El tío del mazo’, com diu sempre Perico. Una sensació de buit, que no et queda res. Em vaig haver d’armar de paciència per a no baixar-me de la bicicleta. Potser hauria sigut el més assenyat. No ho sé. El cas és que, pedal a pedal, com la vida mateixa, vaig seguir cap avant, fins al cim.

 

La fruita i l’aigua de l’avituallament em van ressuscitar. És increïble com es pot passar d’una sensació de buit total, a sentir com les forces et tornen, com les teues cames et responen.

Va arribar la baixada cap a Altura. Descens recuperador. Un gran grup ens ajuntem. Relleu a relleu, tots partíceps del sofriment. Fins a arribar a la cara posterior de l’Oronet. Calvari, a les 13:40h. Calor de justícia. Mort sobre la bicicleta. Però què té este esport? La resposta la rebré en acabar. És l’últim port. I per davant queden 40 quilòmetres de baixada i pla fins a la meta.

Forces renovades a les cames. Què fotuda és la ment, com juga amb nosaltres i que difícil és conviure amb ella. Bec tot el que puc i em prepare per a concloure este repte.

Camí a Massamagrell m’unisc a un grup. Crec que anem tots amb enrampades. Hi ha silenci. S’escolta només el soroll del vent i els tubulars. Imagine que cadascun està escrivint la seua pròpia història al seu cap. Lluitant contra els seus propis dimonis. Intentat respondre a eixa pregunta: Què té este esport? Pensant en els sacrificis, en la duresa, el sofriment.

Sent que vole, que les rodes no toquen el sòl. No em fa mal res. No sue. M’abstrac. Em veig a mi mateix pedalant, al costat dels meus companys d’armes, de fatigues. Tan bojos com jo, tan inconscients a vegades, tan cabuts. Què volem demostrar? A qui volem convéncer?

El mar, la platja. La llum, l’olor. Alboraia, la Malva-rosa, Les Arenes… Arribem al port, on tot va començar fa unes hores, encara que m’han semblat dies. Últim quilòmetre. Últimes glopades d’aire. Últims pedals. Somriures, crits de celebració. Sent el meu nom per megafonia, i veig a la meua dona saludant-me emocionada.

Ella, que tant m’ha aguantat. Que tant m’ha donat suport tot i que no em donava suport. Que m’ha fet plantejar-me tantes vegades si això era aconsellable a la meua edat. La veu de la meua consciència. Que em qüestiona, i alhora és la primera a estar en eixa meta esperant-me. Eixa meta que no és només la d’una prova ciclista. És la meta de la vida. On poses a prova el teu valor, la teua determinació, el teu coratge.

I eixa maleïda pregunta, que et martelleja de nou el cap. Però què té este esport? Fotre, no ho sé. Però l’any que ve pense tornar, i esbrinar-ho.

Història de José Muñoz Martinez.

Recent Posts

Leave a Comment

Al continuar utilizando nuestro sitio web, usted acepta el uso de cookies. Más información

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra POLÍTICA DE COOKIES, pinche el enlace para mayor información.

Cerrar