Hola! Em dic Francisco i soc de Benetússer.
Este és el tercer any que participe en esta prova, anteriorment mai havia fet cicloturisme.
El ciclisme és una passió que he descobert fa poc i m’ha ajudat molt en el terreny personal.
Amb ell he descobert una manera de desplaçar-me, fer esport, passar-m’ho bé i fer grans amics.
Amics que t’ajuden i descobreixes coses noves amb ells, que et fan traure el millor d’un mateix.
Quan acabe una ruta, he de mirar el recorregut per a creure’m el que he aconseguit eixe dia.
Esta prova, és un repte personal que m’impose per a no quedar-me assegut a casa. Amb l’ajuda dels companys de la colla i els ànims que em donen, afronte esta prova amb il·lusió i ganes de poder acabar-la sense riscos ni problemes, sempre amb prudència i calma. Ja que la meua preparació física no és la més òptima per a afrontar este tipus de proves.
Veig que hi ha molta afició i dedicació en este esport, en esta la nostra terra, tenim una gran representació de gent molt preparada.
Increïble veure com baixaven els primers participants , quan jo encara no havia fet el cim de l’Oronet.
En la V21 vaig veure que no podia seguir el ritme que estava marcant el grup on m’havia ficat i pensant en tot el que em quedava, vaig decidir baixar el ritme. Em va passar quasi tothom i molts em donaven ànims i alguns s’oferien a donar-me roda… Però no podia amb el ritme.
El sorprenent d’este esport, sense conéixer-te , s’ofereixen, t’animen i fins i tot es queden al teu costat perquè no et sentes sol. Així vaig conéixer a Joaquin i el que li va passar fa temps.
Quan vam parar a la part alta de l’Oronet, vaig veure a un xic amb una mtb, que estava fent la prova. Fa dos anys vam coincidir, el vaig portar a roda i vam entrar junts a meta. Vam estar parlant d’això, fins que vam arribar a les primeres rampes de Segart, allí li vaig dir que jo em quedava i pujaria ‘de tranqui’…
Esta part del recorregut era la més dura per a mi, les meues cames es van quedar sense forces i només vaig poder fer un 1/4 de pujada, damunt de la bici, la resta la vaig fer a peu…
Quan vaig arribar a l’alt de l’Oronet, vaig poder omplir els bidons d’aigua i menjar alguna cosa per a poder arribar a València. El meu objectiu era arribar i acabar, no importava la posició. Estava tocat, però no afonat, era mantindre un ritme que poguera portar, sense problemes. Em passe fins a l’apuntador… No sé d’on poden traure tanta força estos xics, jo estava, que no estava.
Gràcies a l’organització i a l’agrupació de trànsit, vaig poder arribar fins a meta.
Durant el trajecte, les motos de l’organització, em preguntaven com estava i si necessitava ajuda, el cotxe granera també es va oferir i la furgoneta que llevaven els cartells, també em van informar en la posició que estava i em van indicar el camí que qure havia de triar per a arribar a la Patacona.
Vull agrair a la Guàrdia Civil de trànsit la gran labor que va fer i al motorista que em va donar ànims i em va escortar fins a meta.
Ens veiem en el 2020!
El ciclisme és la meua passió!